Fermí Villar, amor per Barcelona, passió per La Rambla

Cal explicar que quan aquest blog gravitava al cap del cronista (entre naps  i cols, el temps de gestació de ‘El Cronista de La Rambla’ ha estat gairebé com el d’un embaràs, no sabria dir si humà o si d’elefant, però), una llarga conversa amb aquest home, emèrit i engrescador (Fermí  Villar, Barcelona, 1970, president d’Amics de La Rambla des de juliol del 2016), va ser encoratjador i, sobre tot, decisiu. Nascut, doncs, el blog, ara i aquí, a l’aixopluc i amb el recolzament d’aquesta entitat ciutadana i del seu president, és de llei iniciar, per tant, aquest projecte (aquesta aventura  personal, però també col·lectiva, mig periodística, o mig literària, si es vol), amb el relat curt, ben curt, d’una trobada amb aquest “enamorat de Barcelona i apassionat de La Rambla” que lidera, tanmateix, una visió molt compartida per molts barcelonins de com deu ésser aquesta avinguda de la ciutat dels Prodigis, sense parangó a cap altre del món. El marc, el Cafè de l’Òpera i el moment, quarts de quatre de la tarda.

El Fermí Villar, que és llicenciat en Filologia Anglesa per la Universitat de Barcelona i un apassionat per la música popular, la literatura i les motos, respon al model d’home inquiet i compromès amb qui i amb el que l’envolta. Totalment convençut  que La Rambla és un espai premonitori de l’esdevenidor de tot el que, més tard o més aviat,  serà i passarà a la ciutat, és partidari del  fer, però, molt especialment, del deixar fer. 

“La Rambla és un termòmetre.  És indubtable que els negocis que genera --i aquí parla el empresari per tradició familiar, evidentment—han de revertir part dels seus guanys al desenvolupament del passeig. Però el dret de  gaudir de La Rambla és, indestriablement, de tots els ciutadans”.  Acostumat a reflexionar sovint, doncs, per càrrec, però sobre tot per tarannà, al voltant de les accions que han d’ajudar a projectar la imatge i la vida de La Rambla, Vilar té molt clar per on van les coordenades de l’associació que presideix. “La nostra és una tasca de sosteniment”.

El Cronista de la Rambla ha donat la seva primera passa. Sabedor de que el camí és no és lleuger, però sí encoratjador i ple d’estímuls. A poc a poc i bona lletra, que deien els clàssics. Aplegar imatges i compartir-les, aquest és, si és que ho és, el repte. Donar fe, fer pinya, sacsejar, sumar i, si es possible, ficar cullerada (no hi ha millor declaració de principis), tot sentint el recolzament dels que hi ha al costat. Gràcies, president. Gràcies, Fermí.


Comentaris