Cal explicar que quan aquest blog
gravitava al cap del cronista (entre naps i cols, el temps de gestació
de ‘El Cronista de La Rambla’ ha estat gairebé com
el d’un embaràs, no sabria dir si humà o si d’elefant, però), una
llarga conversa amb aquest home, emèrit i engrescador (Fermí Villar,
Barcelona, 1970, president d’Amics de La Rambla des de juliol del 2016),
va ser encoratjador i, sobre tot, decisiu. Nascut,
doncs, el blog, ara i aquí, a l’aixopluc i amb el recolzament d’aquesta
entitat ciutadana i del seu president, és de llei iniciar, per tant,
aquest projecte (aquesta aventura personal, però també col·lectiva, mig
periodística, o mig literària, si es vol),
amb el relat curt, ben curt, d’una trobada amb aquest “enamorat de
Barcelona i apassionat de La Rambla” que lidera, tanmateix, una visió
molt compartida per molts barcelonins de com deu ésser aquesta avinguda
de la ciutat dels Prodigis, sense parangó a cap
altre del món. El marc, el Cafè de l’Òpera i el moment, quarts de
quatre de la tarda.
El Fermí Villar, que és llicenciat en
Filologia Anglesa per la Universitat de Barcelona i un apassionat per la
música popular, la literatura i les motos, respon
al model d’home inquiet i compromès amb qui i amb el que l’envolta.
Totalment convençut que La Rambla és un espai premonitori de
l’esdevenidor de tot el que, més tard o més aviat, serà i passarà a la
ciutat, és partidari del fer, però, molt especialment,
del deixar fer.
“La Rambla és un termòmetre. És indubtable que els
negocis que genera --i aquí parla el empresari per tradició familiar,
evidentment—han de revertir part dels seus guanys al desenvolupament del
passeig. Però el dret de gaudir de La Rambla
és, indestriablement, de tots els ciutadans”. Acostumat a reflexionar
sovint, doncs, per càrrec, però sobre tot per tarannà, al voltant de les
accions que han d’ajudar a projectar la imatge i la vida de La Rambla,
Vilar té molt clar per on van les coordenades
de l’associació que presideix. “La nostra és una tasca de sosteniment”.
El Cronista de la Rambla ha donat la
seva primera passa. Sabedor de que el camí és no és lleuger, però sí
encoratjador i ple d’estímuls. A poc a poc i bona
lletra, que deien els clàssics. Aplegar imatges i compartir-les, aquest
és, si és que ho és, el repte. Donar fe, fer pinya, sacsejar, sumar i,
si es possible, ficar cullerada (no hi ha millor declaració de
principis), tot sentint el recolzament dels que hi
ha al costat. Gràcies, president. Gràcies, Fermí.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada