Fins el proper 22 de febrer, dimarts, el Museu d’Art Contemporani de Catalunya (MACBA) acull l’exposició ‘Poesia Brossa’, un passeig molt personal per la vida i, especialment, per l’obra del poeta i dramaturg barceloní més capdavanter i avantguardista, potser, del segle XX. Es dóna la feliç circumstància que aquest artista, trempat i benèvol però radical, artísticament parlant, fins el moll de l’os, va ser l’autor, en el seu dia, del logotip que identifica aquest blog, ‘El Cronista de La Rambla’. L’emoció és, doncs, per descomptat, múltiple. Envoltat de més de mil cinc-centes peces de l’artista barceloní (vuit-centes obres i la resta documents personals), la mostra emborratxa (artísticament parlant, és clar) de tal manera que molt difícilment, i en una sola visita, es possible d’assimilar tanta creació artística. El cronista en té prou amb caminar, gaudir del que veu i deixar-se portar per les paraules de Teresa Grandas (conservadora d’exposicions del MACBA i responsable, conjuntament amb l’artista Pedro G. Romero, de ‘Poesia Brossa’), que denoten passió, fascinació i erudició a parts iguals. “Reconeixem que, intel·lectualment, aquesta exposició es una mica extenuant. Hem fet l’esforç de condensar molts i molts materials i molts i molts fets. Ara bé, no és, ni de bon troc, tot el que es pot dir de Brossa”.
El que més destaca de tot, Grandas, potser, es la gran capacitat que el poeta tenia (i que encara té, sense cap mena de dubte, malgrat la seva mort el 1998) amb connectar (“autoconnectar”, en diu, amb convenciment, la erudita) amb la gent. Brossa (això ho diu el cronista en un apart, aprofitant l’entesa i les nombroses converses que va mantenir, per qüestions que ara no venen al cas, evidentment, amb el ‘geni’ català) era un visionari. Un home avançat al seu temps (i no només artística si no també políticament), sense pèls a la llengua, amb una capacitat de comunicar, de dir la seva, de transcendir, dins d’una tranquil·litat infinita, ferotge. “Brossa és, indubtablement, d’una actualitat punyent i la seva influència sobre altres artistes es inqüestionable”. A més a més, “Brossa va saber trencar totes les concepcions de tots els llenguatges artístics”.
El que més destaca de tot, Grandas, potser, es la gran capacitat que el poeta tenia (i que encara té, sense cap mena de dubte, malgrat la seva mort el 1998) amb connectar (“autoconnectar”, en diu, amb convenciment, la erudita) amb la gent. Brossa (això ho diu el cronista en un apart, aprofitant l’entesa i les nombroses converses que va mantenir, per qüestions que ara no venen al cas, evidentment, amb el ‘geni’ català) era un visionari. Un home avançat al seu temps (i no només artística si no també políticament), sense pèls a la llengua, amb una capacitat de comunicar, de dir la seva, de transcendir, dins d’una tranquil·litat infinita, ferotge. “Brossa és, indubtablement, d’una actualitat punyent i la seva influència sobre altres artistes es inqüestionable”. A més a més, “Brossa va saber trencar totes les concepcions de tots els llenguatges artístics”.
Per l’univers ‘brossià’ tot és poesia. “Tot és susceptible de convertir-se en un poema”, sentència Grandas. I hom, el cronista, no li queda més remei que callar i recomanar amb fascinació irreprimible aquesta pel·lícula interminable, plena d’art i transgressió i d’un humor que dóna vida.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada