Que no només de pa viuen els homes i les dones ho saben molt bé ‘els’ (buscar un substantiu com ‘treballadors’, ‘empleats’ o ‘assalariats’ no es cosa del cronista) del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). I el seu director, Viçens Villatoro (actualment en funcions, doncs el seu contracte era de tres anys en el càrrec i porta tres mesos ‘de regal’, o potser sigui ell, qui els regali), també, i molt especialment. Periodista, escriptor, polític, però, per damunt de tot, ‘home de cultura’, és un plaer intel·lectual, tot i que també sensible i emotiu, parlar amb l’autor d’’Evangeli gris’. Per a qui això escriu, tanmateix, és un deure personal apropar-se a la seva figura per dibuixar un retrat (molt millor serà dir un minúscul esbós, donada la magnitud de la persona), des del tercer lliurament d’aquest bonic blog de cròniques urbanes, que no ha de ser el vençut, però sí un d’ important. Una mena d’apadrinament, si es permet la metàfora, doncs el Viçens és un home amb qui, al llarg dels anys, el cronista ha coincidit forces vegades, ni que sigui de passada.
“Que el present sigui objecte d’atenció és importantíssim –diu l’escriptor egarenc que ha estat, tanmateix, director general de Promoció Cultural de la Generalitat, director del Institut i la Fundació Ramon Llull i director de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, per citar-ne només tres de les seves moltes responsabilitats ‘ocupacionals’-- i que algú es dediqui a explicar el que està passant, quan tot canvia tan ràpid i veloçment, és absolutament il·luminador”. Ara es compren, si més no, per què era tan necessari parlar, relaxadament, amb el Viçens Villatoro, en aquest despatx del carrer de Montalegre (quan són, a més a més, les 12 del migdia). Una manera de carregar (per no dir recarregar) piles i veure les coses d’una manera afectuosa, a través d’una ment privilegiada.
El CCCB, per aquest ha estat durant tres anys una mena de talaia excepcional des de la qual ha pogut prendre el pols (i això ho déu d’agrair molt un periodista) al coneixement mundial (no és exagerat dir-ho així) actual, i la seva complexa realitat. Al pa cultural de cada dia. I també hi ha ficat la seva cullerada. Conscient i generós, diu agrair haver pogut treballar amb un equip “de gent molt jove” i tenir accés a les màximes figures de l’art i del pensament contemporani. “Els museus expliquen el passat –conclou—i nosaltres el pressent, amb projecció de futur”.
“Que el present sigui objecte d’atenció és importantíssim –diu l’escriptor egarenc que ha estat, tanmateix, director general de Promoció Cultural de la Generalitat, director del Institut i la Fundació Ramon Llull i director de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, per citar-ne només tres de les seves moltes responsabilitats ‘ocupacionals’-- i que algú es dediqui a explicar el que està passant, quan tot canvia tan ràpid i veloçment, és absolutament il·luminador”. Ara es compren, si més no, per què era tan necessari parlar, relaxadament, amb el Viçens Villatoro, en aquest despatx del carrer de Montalegre (quan són, a més a més, les 12 del migdia). Una manera de carregar (per no dir recarregar) piles i veure les coses d’una manera afectuosa, a través d’una ment privilegiada.
El CCCB, per aquest ha estat durant tres anys una mena de talaia excepcional des de la qual ha pogut prendre el pols (i això ho déu d’agrair molt un periodista) al coneixement mundial (no és exagerat dir-ho així) actual, i la seva complexa realitat. Al pa cultural de cada dia. I també hi ha ficat la seva cullerada. Conscient i generós, diu agrair haver pogut treballar amb un equip “de gent molt jove” i tenir accés a les màximes figures de l’art i del pensament contemporani. “Els museus expliquen el passat –conclou—i nosaltres el pressent, amb projecció de futur”.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada