Aquesta és una pel·lícula d’amor romàntic (no americana) amb
final agredolç. Encara no ha acabat, és clar, però, de moment, dura des de fa
gairebé trenta anys. Xavier Escriva era un mosso inquiet de Mobles Maldà que,
per la màgia del cinema (mai millor dit) va arribar a fer tots els papers de
l’auca dins del mític, i entranyable, i paradisíac (tot dic sigui, emulant la
mítica cinta ‘Cinema Paradiso’ de Tornatore) Cine Maldà. Tallant entrades, fent
de taquiller, d’operador i, finalment, ara mateix, de programador i de regent.
És una història, ja s’ha dit, apassionant, per un art, el que en diuen el setè,
que ha vist i sofert (sobre tot, sofert) una metamorfosi inigualable en les
darreres dècades, i no sols pel pas del sistema analògic al digital. “Aquest es
un país d’ignorants, culturalment. Ni cinema, ni música, ni teatre, ni res. Es
una vergonya. I tot això per culpa dels governants. Quan ho penso em surto de
polleguera. Avui, només es fa cinema per vendre ‘palomitas’”, diu aquest home
afable, però vehement, ubicats, confortablement, ell i el cronista, dins la
minúscula taquilla, desprès d'haver passejat per les interioritats del local.
El cronista es coneix prou bé aquest establiment al cor de
la ciutat, un cinema de barri d’un barri sense veïns que sobreviu gràcies a la
passió del Xavi i la seva família (“i els administradors de les Galeries Maldà
–puntualitza, i aquí queda dit—ens han ajudat moltíssim”), i que, com a tal,
com a cinema de barri (però, avui en dia, amb films d’estrena) i amb el preu
d’una sola entrada, es poden veure totes les pel·lícules programades. És a dir,
al Cine Maldà cada dia hi ha un festival, amb un repertori, curós i seleccionat
(“les pel·lícules que m’agraden, que expliquin alguna cosa”) però a un preu de
riure. Ningú, per cert (només el cronista, segons sembla) es queda a totes les
sessions. La veritat és que, desprès de l’experiència, hom surt de la sala amb
una sobredosi d’imatges a la nineta que et fan ‘flipar’ sense necessitat de
prendre cap substància.
Malgrat el seus ‘emprenyaments’ diaris, doncs, segons
explica, estar al front del cinema es viure constantment a la corda fluixa, amb
lluites intestines amb distribuïdors i administracions diverses, al Xavi se’l
veu un home feliç. No es perd cap Festival de Cannes ni de Berlin (“a vegades,
Venècia”) i aquesta fam per veure cinema
i per contribuir a que els seus clients, els espectadors, es sorprenguin cada
vegada que gaudeixin d’una pel·lícula “especial” li donen vida. Llarga vida,
doncs, i que nosaltres, és clar, ho puguem veure.
 |
| Foto: Mar Ortuño |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada