Fotos amb un indígena català per Sant Jordi

Qualsevol cosa pot succeir a La Rambla durant la Diada de Sant Jordi. Com, per exemple, que un paio amb barretina i un davantal fet amb el disseny d’un mocador de fer farcells es retrati amb turistes (i no tan turistes) amb un cartell on posi: “Have a photo taken with a real native aboriginal” (alguna cosa així com: “Retrateu-vos amb un natiu autòcton”).  La performance (ja se sap, avui en dia a qualsevol cosa se li diu performance) es idea d’ aquest cronista que, tot aprofitant que tenia una paradeta per a vendre els seus llibres (lamentablement, aquest no és un lloc per parlar dels seus llibres, només faltaria), enfront mateix del Teatre Principal (lloc màgic i tel·lúric, no cal dir-ho), no se li va ocórrer millor manera, de gairebé les 10 de la nit a gairebé las 10 de la matinada, de passar l’estona. Era el primer 23 d’abril que s’hi estrenava i volia tenir-ne un record gràfic (no endebades aquests escrits només són, i d’això es tracta, cròniques en primera persona), si més no, del moment, de l’efemèride i de la Diada.

Com a tot en aquesta vida, les imatges (totes elles amb persones molt rialleres, com toca en una jornada tant particular i tant festiva) poden tenir diverses lectures, la primera que bé al cap és la d’emular, amb certa gresca i certa rauxa (i sense cap mala baba, evidentment, però amb una certa ironia), les fotografies que, ja tradicionalment, es fan els turistes, ara al final de la popular avinguda, amb els actors que disfressats de mil maneres es converteixen en figures, i així aquests, sembla, es guanyen la vida. “No sigui menys que els turistes occidentals a Nova Zelanda –afegia el cartell esmentat, al respecte-- o a qualsevol país exòtic. Presumeixi amb els amics del seu país d’haver-se fotografiat amb un indígena català”.

Una pinzellada de la Diada, si més no, fora, molt fora, de les xifres astronòmiques sobre el número de llibres venuts o de roses distribuïdes en el decurs del dia, de les paredes oficials i les parades no oficials, del mercadeig, del portar peces de roba o no de qualsevol color, o del significat líric, cultural, sociològic, ètic, polític i/o metafísic d’una Diada que es sintetitza (i aixó ja es de la collita pròpia del cronista, i allà ell, és clar) en el fet més determinant, més viu i més característic d’aquesta avinguda, incomparable,  singular i única al planeta: la seva vocació de ser una riada humana, plural, mestissa i acollidora.