Bosses de pell amb ‘La Flor de Barcelona’

El cronista, en el seu caminar diari per la ciutat, mira habitualment cap al terra. És un costum que no pot fer-hi més. Ves per on, d’aquí bé la seva fascinació per les rajoles, o panots, dels carrers, en especial, de les denominades ‘Flor de Barcelona’, dissenyades en el seus orígens, per allà el 1900, segons sembla, per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, per pavimentar l’entrada de carruatges de la fascinant Casa Amatller. Tot això sigui dit perquè aquest símbol indiscutible de la Barcelona actual (en perill d’extinció, com tot, doncs s’estan substituint per d’altres, molt més grans i impersonals) també va cridar l’atenció, del cronista, és clar, on hi perdura des de fa, potser, tres dècades, a l’aparador d’una botiga de marroquineria (Calpa, qui sap si la més antiga del carrer Ferran, o poc li falta) en forma de disseny de tot tipus de bosses.

“Nosaltres sempre hem tingut bosses adients al moment en que es viu –diu Àngela Calvet, regent de l’establiment--. També s’ha de tenir personalitat i s’ha de tenir criteri a l’hora de portar un d’aquests complements”. Amb més de trenta anys darrera els taulells, explica Àngela, quan va decidir utilitzar aquest símbol poca gent sabia d’on venia i què significava aquell dibuix. Sense voler, o volent-ho, doncs (ara mateix són les turistes les principals clientes de la botiga, com abans ho foren les funcionàries de les administracions públiques properes), una manera de fer imatge de ciutat.

 Quan es produeix aquest conversa, cal a dir que la mestressa i una dependenta estan renovant l’aparador de la botiga, que es la imatge cridanera que veuen, és clar, els vianants. El cronista, sempre atent a gaudir de les circumstàncies que li dona la vida, al petits detalls quotidians que la fan, segons ell, diferent, per no dir extraordinària, demana por ser-hi retratat dins, però des de fora, per tal de veure que se sent fent de ‘sentinella’, això sí, desarmat, envoltat de productes de pell, en un dels punts més privilegiats d’un dels carrers més concorreguts. El resultat no es deixa esperar, molts saluden, divertits, el ‘maniquí vivent’ improvisat i d’altres en fan mofa. Real, amigues i amics, com la vida mateixa.

“El que trobo a faltar –sintetitza l’Àngela, a la manera de conclusió costumista, mentre col·loca a les lleixes de l’aparador les bosses descol·locades per la presència del cronista--  les botigues de tota la vida. Els veïns, que ens coneixíem tots”. Gràcies, si més no, per l’experiència. I ell, el cronista, continuarà el seu caminar diari per la ciutat i per la vida.