Quan baixes per La Rambla, el primer quiosc de flors que et
trobes és el de la Carme. Doncs bé, dins d’uns dies, a tot estirar, unes
setmanes, ja no te’l trobaràs. La Carme Romero (quin cognom més bonic per a una
florista!) plega i, amb ella, la seva bonica parada de plantes i flors. És una
mala notícia, d’aquelles que al cronista li fan un mal indescriptible,
inacceptable com a llei de vida, però real i palmari, ai!, com la vida mateixa.
“No és un motiu –la Carme porta set lustres al peu del canó, que es diu
aviat—en són molts. Ha canviat La Rambla i he canviat jo, que potser no acabo
d’assumir aquests canvis. En qualsevol cas, aquest espai s’ha convertit a dia
d’avui en territori hostil per vendre flors”. Ho diu amb manifesta amargura, o
potser no, la manifesta amargura, potser, es troba dins de l’interior del
cronista, fins i tot en la seva mirada. “La gent puja i baixa, passeja, mira,
però no hi veu la bellesa i la Natura. Ens hem convertit en simples informadors
urbans, gairebé només ens pregunten, per exemple, on és aquell o aquest
restaurant, on és La Boqueria”.
El seu es el tercer punt de venda floral que es perd a La
Rambla en molt poc marge de temps. Diuen que un matrimoni sense fills és com un
jardí sense flors (el cronista hi discrepa, que consti, però només és una
referència), però és molt més difícil de definir i comparar què seria una
Rambla de Barcelona sense les seves tradicionals parades de flors. Un aparador
buit, artificial, potser, sense continguts, com el carrer major del poble de la
pel·lícula ‘Bienvenido Mr. Marshall’ de Berlanga, per on hi passaria gent
(actualment, els turistes). “Jo seguiré lluitant per La Rambla com sempre
–manifesta la florista--, tot i que no sé encara on pararé. La Rambla és una
passió, no és pot deixar en mans d’estranys”.
El cronista (és evident que es tracta, aquest, d’un blog
novell, si més no, que amb prou feines gateja, i una altre cosa és qui el
porta) mai de la vida havia parlat amb la Carme. És veu que és una dona amb
molt cultura floral, evidentment, i amb un amor incommensurable per les flors i
per tot el que representen. Però, sobre tot (és el que es pot captar en una
petita conversa, en una aturada qualsevol), però, sobre tot, sobre tot, una
dona temperamental, que té molt clar, amb perdó de la fàcil metàfora, on té les
arrels i cap on van les seves branques. Gràcies per la lliçó. El cronista, que,
ja s’ha dit, mai havia parlat amb la Carme, li demana perdó per no haver-la
conegut fins ara. I marxa i continua el seu camí, Rambla avall...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada