Aquesta crònica podria anar amb banda sonora incorporada, la
de la cançó ‘La samarreta” del gran Ovidi Motllor. “Va arribar un
moment que vestir samarreta era contestatari, tot el contrari d’anar amb la
camisa ben plaxadeta”. Qui parla es la Motserrat Serra, responsable del
‘xiringuito’ (la bonica paraula és d’ella) del número 126 de La Rambla, que no
té ni nom, però que tampoc li fa cap falta. Potser l’anomenada cançó del
cantautor de Xàtiva anava encara una mica més enrederida que el propi cometari
de “la noia de les samarretes” (qualificatiu que l’ha acompanyada des
començament de la dècada dels 70, des que regenta aquest comerç i que, tot
sigui dit, l’honora), però, d’això no n’hi ha cap dubte, si algú hi entén
d’aquestes peces de roba tan, si més no, característiques d’una manera
d’entendre la música i la vida (de samarretes amb ‘transfers’, o sigui, amb
aquest tipus d’estampació, es compren), i en aquesta ciutat, és ella. Peonera
d’un producte del que, en fi, ara per ara, hi ha establiments per tot arreu,
amb tots els motius, però que quan la Montserrat va, començar només es podia
trobar a La Rambla, al seu reducte.
“Sempre he tingut clients agraïts, que sempre han confiat
amb la mida de samarreta que els hi he donat. Al començament, la majoria –i el
que ara explica la venedora no deixa de ser un comentari més, dels milers i
milers que la seva memòria atresora, però curiós, molt curiós, això
sí-- dels nostres compradors només eren nois joves i homes, cap noia
ni dona, doncs vam començar amb samarretes que duien els dibuixos de grups de
música ‘hevy’”. Des d’Iron Maiden i Metallica, doncs, fins acabar en la samarreta
d’El Cronista de la Rambla (amb el logo del Joan Brossa, i que el cronista
llueix, tot cofoi, a la fotografia que acompanya aquest text, no cal ni
dir-ho), han estat milers i milers els símbols, signes, al·legories, dibuixos
representatius de tota mena (ara, inevitablement, imperen els records de la
Barcelona turística) que han sortit de la seva màquina d’estampar.
Quan temps durarà aquest quiosc en el seu indret, tant i
tant característic? A més a més, a la porteria d’una escala de veïns, i amb un
immens aparador frontal que és, si més no, una mena museu gairebé a l’aire
lliure del disseny gràfic de la Barcelona (i del món) de les darreres dècades?
La resposta, evidentment, no és tasca del cronista. Si ho és el testimoniatge i
el reconeixement (a cada cosa, la seva mesura) d’un establiment dels de tota la
vida i del qual, encara avui, només cal tenir ulls per poder gaudir-ne.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada