Beatriu, cantar al Metro com a forma de vida


No és la Rambla, però una riada de gent passa constantment pel davant de la Beatriu (és nom artístic, sense cognoms).  No és la Rambla, però passen, se la miren, l’escolten, li deixen una moneda (alguns, només alguns, pocs) i se’n van. No és la Rambla, però el cronista pensa que, en circumstàncies no massa extraordinàries, hauria de ser-ho.  “És com una feina, jo surto a cantar tots els dies de la setmana i en descanso un o dos. De totes maneres, és un complement, jo no crec que hagi ningú que pugui viure exclusivament de cantar en el Metro”. L’Associació de Músics de Carrer (AMUC), que curiosament reuneix a artistes que interpreten música, en facetes molts diferents, no al carrer, sinó a l’interior del suburbà de Barcelona, aplega, en actiu, un centenar de persones (socis, la majoria ‘passavolants’, en son uns set-cents) que actuen en un centenar de punts acreditats per tal efecte. És la fórmula més equitativa, segons la Beatriu, membre activa del col·lectiu, i raonada i racional, doncs periòdicament estableixen, per sorteig (segons explica) els llocs on actuar i, també, els torns que correspon. “Són manies, no crec que hagi un punt concret millor que un altre per actuar, però hi ha gent que ho pensa”.

És cantautora. Barcelonina, de l’Eixample. I fa uns cinc anys va decidir que els ‘escenaris’ del Metro serien en seu espai natural artístic, tant de creació com d’expressió. Li va costar, però, ara mateix, té la desimboltura de qualsevol professional i, com a tal, un públic. Un públic de circumstàncies, sí, per, al cap i a la fi, un públic, que és el que veritablement necessita un artista per sentir-se bé. Res més, gens menys. Canta cançons estàndards i molt conegudes, però també composa. I té una veu melodiosa, dolça, una veu que corprèn. “Molta gent passa i hem pregunta, però, tu, fins on vols arribar? I jo dic que a mi m’agrada cantar en el Metro, no necessito tocar en el Palau Sant Jordi per ser feliç, ho dic de veritat. L’únic problema, evidentment, és la precarietat”.

La Beatriu viu al dia. I es veu dins de cinc anys més tocant, encara, en el Metro (la conversa amb el cronista ha transcorregut en el vestíbul de la parada de Diagonal, de la línea V, però podia haver estat en qualsevol indret de la Ciutat dels Prodigis). Esperem (ho espera el cronista, és clar, que també viu al dia) que, llavors, ja hagi estrenat les seves pròpies cançons i que ell encara ho pugui veure i gaudir, conjuntament amb la riada de gent que continuí passant pels ‘escenaris’ del Metro i de la vida.



Comentaris