No és la Rambla, però una riada de gent passa constantment
pel davant de la Beatriu (és nom artístic, sense cognoms). No és la Rambla, però passen, se la miren,
l’escolten, li deixen una moneda (alguns, només alguns, pocs) i se’n van. No és
la Rambla, però el cronista pensa que, en circumstàncies no massa
extraordinàries, hauria de ser-ho. “És
com una feina, jo surto a cantar tots els dies de la setmana i en descanso un o
dos. De totes maneres, és un complement, jo no crec que hagi ningú que pugui
viure exclusivament de cantar en el Metro”. L’Associació de Músics de Carrer
(AMUC), que curiosament reuneix a artistes que interpreten música, en facetes
molts diferents, no al carrer, sinó a l’interior del suburbà de Barcelona,
aplega, en actiu, un centenar de persones (socis, la majoria ‘passavolants’, en
son uns set-cents) que actuen en un centenar de punts acreditats per tal
efecte. És la fórmula més equitativa, segons la Beatriu, membre activa del
col·lectiu, i raonada i racional, doncs periòdicament estableixen, per sorteig
(segons explica) els llocs on actuar i, també, els torns que correspon. “Són
manies, no crec que hagi un punt concret millor que un altre per actuar, però
hi ha gent que ho pensa”.
És cantautora. Barcelonina, de l’Eixample. I fa uns cinc
anys va decidir que els ‘escenaris’ del Metro serien en seu espai natural
artístic, tant de creació com d’expressió. Li va costar, però, ara mateix, té la
desimboltura de qualsevol professional i, com a tal, un públic. Un públic de
circumstàncies, sí, per, al cap i a la fi, un públic, que és el que
veritablement necessita un artista per sentir-se bé. Res més, gens menys. Canta
cançons estàndards i molt conegudes, però també composa. I té una veu
melodiosa, dolça, una veu que corprèn. “Molta gent passa i hem pregunta, però,
tu, fins on vols arribar? I jo dic que a mi m’agrada cantar en el Metro, no
necessito tocar en el Palau Sant Jordi per ser feliç, ho dic de veritat. L’únic
problema, evidentment, és la precarietat”.
La Beatriu viu al dia. I es veu dins de cinc anys més
tocant, encara, en el Metro (la conversa amb el cronista ha transcorregut en el
vestíbul de la parada de Diagonal, de la línea V, però podia haver estat en
qualsevol indret de la Ciutat dels Prodigis). Esperem (ho espera el cronista,
és clar, que també viu al dia) que, llavors, ja hagi estrenat les seves pròpies
cançons i que ell encara ho pugui veure i gaudir, conjuntament amb la riada de gent
que continuí passant pels ‘escenaris’ del Metro i de la vida.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada