El món ‘interior’ del ceramista resistent

Hi ha uns altres móns, però hi són en aquest, diu el poeta francès Paul Éluard. Doncs, bé, un d’aquests altres móns es deu trobar al número 22 del carrer Nou de La Rambla, a la botiga de Mario (de nom artístic, perquè el de naixement és Mariano, segons ho confessa divertidament) Leal Marco. Des del carrer, en front de la façana d’aquest establiment, es pot observar com aquest artista del fang treballa, en el seu torn, elabora tot tipus de peces d’argila. Es una imatge tradicional, que es perd en la llarga nit dels temps (veure treballar a un ceramista, és clar) però ja gairebé desconeguda (o totalment) a la gran ciutat. Al cronista no li ve a la memòria cap altre indret de Barcelona on es pugui veure fer una activitat semblant, a peu de carrer. La resistència.  “Només és necessita agilitat a les mans, percebre l’harmonia de les coses i una mica de bon gust”.

Quan el cronista ha conegut a Marco, aquest estava treballant en l’elaboració d’una mena de càntir d’aigua hindú. Te una boca grossa (no és, per així dir-ho, cobert), el càntir, i cadascú hi agafa aigua enfonsant-hi un got. És un dels diferents encàrrecs (un altre és, per exemple, el rètol d’un nínxol)  que el artista (el cronista se’n guardarà molt de dir-li artesà) rep i que, amb la venda d’altres productes manufacturats, li permeten viure dia, rere dia. O sigui, al dia. Porta vint anys en aquest ofici, quan desprès de gairebé quaranta fent matrius per maquinàries va decidir, quan la seva feina trontollava, regentar aquesta mena de botiga-taller, “que potser ara –puntualitza-- no deixarien obrir” (amb dos forns on també es couen les peces). Ell havia estudiat ceràmica, durant quatre anys, a l’Escola Forma.  Tot això ho explica sentat, mentre va treballant el fang, la qual cosa fascina al seu interlocutor. “Art i artesania és el mateix. Jo, ara, estic fent art. Artesania, si es vol, és quan hi entra la maquinaria, quan les peces es fan seriades i, també, per grans quantitats”.

La conversa no s’acabaria mai (i es pot comprovar que el nostre home té una paciència infinita). De la màgia del fang, dels tipus de fang,  del tipus de cocció, de la dificultats del temps que corren... També pintor, també escultor, també esmaltador, Mario demana que es constati, al final de la crònica, que ell no porta, ni té, ni necessita, cap telèfon mòbil. És clar, qui el busqui ja sap on trobar-lo, des fa ja sis lustres. A la recerca de móns ‘interors’, i que conformen, doncs, com ja ha quedat dit al principi, tot un univers ciutadà (per a qui tingui ulls per veure-ho). Gràcies, mestre!