Hi ha uns altres móns, però hi són en aquest, diu el poeta francès
Paul Éluard. Doncs, bé, un d’aquests altres móns es deu trobar al número 22 del
carrer Nou de La Rambla, a la botiga de Mario (de nom artístic, perquè el de
naixement és Mariano, segons ho confessa divertidament) Leal Marco. Des del
carrer, en front de la façana d’aquest establiment, es pot observar com aquest
artista del fang treballa, en el seu torn, elabora tot tipus de peces d’argila.
Es una imatge tradicional, que es perd en la llarga nit dels temps (veure
treballar a un ceramista, és clar) però ja gairebé desconeguda (o totalment) a
la gran ciutat. Al cronista no li ve a la memòria cap altre indret de Barcelona
on es pugui veure fer una activitat semblant, a peu de carrer. La
resistència. “Només és necessita agilitat a les mans, percebre l’harmonia
de les coses i una mica de bon gust”.
Quan el cronista ha conegut a Marco, aquest estava treballant
en l’elaboració d’una mena de càntir d’aigua hindú. Te una boca grossa (no és,
per així dir-ho, cobert), el càntir, i cadascú hi agafa aigua enfonsant-hi un
got. És un dels diferents encàrrecs (un altre és, per exemple, el rètol d’un
nínxol) que el artista (el cronista se’n
guardarà molt de dir-li artesà) rep i que, amb la venda d’altres productes
manufacturats, li permeten viure dia, rere dia. O sigui, al dia. Porta vint
anys en aquest ofici, quan desprès de gairebé quaranta fent matrius per maquinàries
va decidir, quan la seva feina trontollava, regentar aquesta mena de
botiga-taller, “que potser ara –puntualitza-- no deixarien obrir” (amb dos
forns on també es couen les peces). Ell havia estudiat ceràmica, durant quatre
anys, a l’Escola Forma. Tot això ho
explica sentat, mentre va treballant el fang, la qual cosa fascina al seu
interlocutor. “Art i artesania és el mateix. Jo, ara, estic fent art.
Artesania, si es vol, és quan hi entra la maquinaria, quan les peces es fan
seriades i, també, per grans quantitats”.
La conversa no s’acabaria mai (i es pot comprovar que el
nostre home té una paciència infinita). De la màgia del fang, dels tipus de
fang, del tipus de cocció, de la
dificultats del temps que corren... També pintor, també escultor, també esmaltador,
Mario demana que es constati, al final de la crònica, que ell no porta, ni té,
ni necessita, cap telèfon mòbil. És clar, qui el busqui ja sap on trobar-lo,
des fa ja sis lustres. A la recerca de móns ‘interors’, i que conformen, doncs,
com ja ha quedat dit al principi, tot un univers ciutadà (per a qui tingui ulls
per veure-ho). Gràcies, mestre!
¡Hace años que conozco a MARIO y me encanta que haya esta conexión contigo! ¡Me complace y me siento orgullosa de ser su amiga!...Así lo considero, ya que durante muchos años, he pasado por allí, lo saludo, conversamos un ratito...Otras, lamentablemente, paso corriendo porque llevo prisa, pero, cada vez que paso por Nou de la Rambla, si puedo, lo saludo, lo invito a mis actuaciones, aunque sé que no asistirá...pero es súper grato compartir momentos con él...¡Enhorabuena MARIO! Cecilia Tu Compinche
ResponElimina