Rebre una lliçó d’art en el Gran Teatre de Liceu deu ser
cosa freqüent. El que, potser, no ho sigui tant és rebre una lliçó d’arts
plàstiques, en exclusiva. Això és el que el cronista, amb gran part dels seus
protagonistes, va viure ahir al balcó del ‘foyer’ (de forma circular,
curiosament, perquè es troba tot just a sota del pati de butaques del coliseu
líric barceloní), on el col·lectiu Gggg, integrat per artistes que segueixen el
corrent denominat ‘art marginal’ (que inclou les tendències de l’art brut i de
l’art ousider, segons que va explicar el comissari de la mostra, José Millan),
exposa, amb un títol de suggerents matisos, ‘El triangle amorós’, un seguit de
quadres, de totes les tendències imaginables, inspirats en l’opera ‘La
favorita’, de Gaetano Donizetti, que és, precisament, l’obra que s’està
representant en aquests moment en el majestuós
escenari del Liceu, amb la que s’acomiada la temporada.
“El nostre col·lectiu està composat per disset artistes amb
una manera diferent de veure la realitat”, va dir el presentador de la matinal,
i la frase va colpir els ànims del cronista. Segons sembla, es tracta de l’únic
grup de creadors d’aquestes
característiques existent a Barcelona, fundat ara fa tres anys, i que aplega,
en la seva majoria, i per definició, persones amb dificultats per accedir a
l’expressió artística, per així dir-ho, d’una manera normalitzada o establerta
(per impediments de tota mena, també de caràcter social i fins i tot psíquic).
D’aquí el qualificatiu, dit al principi, de ‘marginal’. “L’art és una raó de
superació per a tots nosaltres”, diu el president de l’entitat, Josep Tejera,
‘Pepín’. El llistat amb el noms dels
artistes que composen la mostra és, així doncs, d’obligada reproducció en
aquesta crònica: Montse Beller, Maika Bosque, Andrés Caravaca, Mónica Caravaca,
Josep Duran, Dimitry Khomiatov, Francesc Xavier López, Josep Puig, Joan Ribas,
Artur Sander, Rafael Sevilla i Eusebi Tolosa.
Un cop d’ull, encara que sigui amb intensitat, a cadascuna
de les obres exposades ofereix, indiscutiblement, una fascinant mirada
complementària (i això es el que podran gaudir els espectadors del Liceu) a la
magnífica representació musical i escènica. Indiscutiblement, tot un privilegi.
Caldria ara, potser, també, que més endavant un esforç d’aquestes
característiques pogués ser gaudit en un espai d’accés lliure. No es res més
que una observació de qui escriu, no pas un suggeriment. Una manera com un
altre d’acabar una crònica.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada