Tota historia, tota crònica (i una crònica, en definitiva,
no és res més que una història), té la seva banda sonora. I aquesta, en té
milers i milers i milers, de bandes sonores. La Casa Beethoven (fundada com
‘Casa Guàrdia’ el 1880, i refundada com ‘Casa Beethoven’ en 1915, per l’oncle
del pare de Jaume Doncos Pros, l’actual regent, que és qui ens acompanyarà en
tot aquest relat) es un dels establiments més emblemàtics a casa nostra. ‘Casa
nostra’, sigui dit de La Rambla, sigui dit de Barcelona, sigui dit en un sentit
molt ampli, l’artístic. Un fet (aquesta joia que fa joia, en diríem) que no
podia passar inadvertit pel cronista, a qui només mouen tres coses, l’art, les
emocions i les vivències personals. “Una botiga com aquesta no permet massa
lleugereses, has d’estar al peu del canó. Però també he tingut la sort de viure
sempre en mig de la música”, diu Jaume Doncos. Per cert, el Jaume, a més a més
de botiguer, també és violoncel·lista i membre del grup de música tradicional
‘Remor de mar’. Calen, senyores y senyors,
més vivències personals?
Des que el monjo Guido d’Arezzo va idear una mena de
partitura, fa uns mil anys (que es vegi, si més no, que el cronista es
documenta), fins l’actualitat, els texts escrits (i, després, impresos,
evidentment) d’obres musicals han anat evolucionant amb una cadència, podríem
dir, natural (ho podríem dir i ens quedariem tan amples). Però en el darrer
segle, o millor dir, en les darreres dècades (sense anar, doncs, tampoc, tant
lluny en el temps), on de l’esplendor musical, amb orquestres i grups musicals
actuant por tot arreu, s’ha passat a la sequera i a la competència de les noves
maneres de reproducció (primer, en forma d’una senzilla fotocòpia, desprès, de
descàrrega d’Internet), el panorama del sector, no cal dir-ho molt alt, ha
canviat radicalment. “Els músics han deixat de fer falta i als estudiants de
música se’ls educa en la còpia gratis”, Doncos dixit. I heus aquí la pregunta
del milió: “A qui lo pot interessar aquest tripijoc? El problema no són les
noves tecnologies, el problema és la il·legalitat”.
Potser fa de mal dir, però són molts els turistes que passen
per La Rambla, els estrangers, que moguts per adquirir “una partitura en viu”
estan salvant, ara per ara, la pell de l’establiment que porta el venerable
cognom de l’autor de l’immortal ‘Cinquena Simfonia’. En qualsevol cas, i sigui
com sigui, la resistència és activa. “Al peu del canó”, com ha dit, com diu,
Doncos. La Casa Beethoven, amb la seva inconfusible façana, al costat del Palau
de la Virreina, es manté fidel a la causa i tot posant en solfa, i sempre a
proba, les diferents generacions que, heroicament, l’han fet i la fan encara
perdurable. Com perdurable és, senyores i senyors, senyors i senyores, públic
respectable, respectable públic (toquem fusta o, millor, ‘toquem’ partitures),
la música! Gràcies, mestre!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada