Toni Albadalejo, o el deliri de quaranta anys de producció teatral

Fa gairebé un quart de segle que el ‘ramblista’ Teatre Poliorama (situat, curiosament, a la planta baixa de la Reial Acadèmia de les Arts i de les Ciències de Barcelona) està gestionat per Tres per 3, una productora teatral amb tres potes, Anexa, Tricicle i Dagoll Dagom (que també porta la gestió del Teatre Victoria del Paral·lel des de fa tres dècades i mitja). Parlar  amb el director artístic de la primera, Antoni Albadalejo, que també és el vicepresident de l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (ADETCA),  és anar per feina. I el cronista, acostumat a passejar amunt i avall, d’anar cap aquí i cap allà, de tombar i de girar, al seu aire, troba que la conversa  amb el productor, arrepapats tots dos en sengles confortables seients (pot semblar una contradicció, però no ho és) de la cafeteria de l’hotel que hi ha al davant del Poliorama, amb piano i tot, és d’un relaxament feridor. D’obligat compliment, vaja.

“Hi ha un llibre que es va escriure fa molts anys  --ironitza Albadalejo, tot i que el cronista triga una mica, no molt, en percebre el sarcasme-- titulat ‘Com tenir èxit a l’espectacle i les produccions’, però jo no l’he llegit mai. És pura alquímia. Ja pots tenir el millor muntatge, els millors actors, que el públic és qui decideix, sempre”. No caldrà recordar que ‘El Mètode Grönholm’, de Jordi Galceran, per exemple, el gran succés del teatre català a nivell mundial del proppassat segle, va ser una producció d'Antoni (tot i que tothom li diu Toni) Albadelejo i el seu equip. “Som empreses comercials privades, vivim d’això. Però es pot dir, veritablement, que de cada deu obres teatrals guanyem diners només amb una d’elles”. ‘La importància de ser Frank’, actualment en les cartelleres del Teatre Poliorama (producció del Teatre Nacional de Catalunya, però, que ha recalat en l’espai de La Rambla on triomfa espectacularment, mai millor dit), cada dia, és, inqüestionablement, una d’aquestes.

Sigui com sigui, els quaranta anys de professió que celebra enguany (i aquesta crònica bé podria ser, en la seva modèstia, una petita contribució al enorme reconeixement que això mereix) del Toni Albadalejo són, de per si, la provança de que la tasca ha estat, si més no, ben desenvolupada. El ‘boom Albadalejo’! (que es noti que al cronista bon humor tampoc li falta). Per cert, que el Toni (a les acaballes de la conversa, que ha estat profunda però mesurada, hom es permet certa cordialitat, també han sortit penes i desencisos, però tot no hi cap en una simple crònica, i es tractat, ho acabem de dir, de celebrar), segons confessa, mai ha tingut “deliris artístics”. El verí del teatre, certament, mata, però molt a poc a poc. I té, a més a més, un antídot, segons sembla, que és la feina ben feta.