La importància de ser Oriol (Oriol Tramvia)

De tots els ‘històrics’ de les ‘arts d’escenari’ (epígraf ‘sui generis’ on el cronista és capaç d’agrupar les arts escèniques i les arts musicals) de casa nostra, l’Oriol Tramvia (Barcelona, 1951) n’és el paradigma, i per mèrits ben i molt propis. Artista de tota la vida, fins i tot ara, quan “per primera vegada sé que és cobrar cada dia 25” (diu amb la fina ironia que el caracteritza), és a dir, fins i tot ara que s’ha jubilat, manté un etern idil·li amb les Muses. I tant aviat s’engresca i capfica amorosament en la gravació del seu enèsim disc, que es titularà ‘Lainòpia’ (paraula més o menys inventada que li servirà per cantar “els poetes catalans que a mi m’agraden”, inclòs el seu germà, l’Agustí Pons), com en l’assaig un darrer muntatge teatral, titulat ‘Brossa Nuclear’, amb textos del gran poeta visual y del prolífic escriptor Lluís Anton Baulenas i que  protagonitzarà conjuntament amb l’actriu Monica Van Camp. Es un no parar constant (també està molt encoratjat, “ara que estan de moda les ‘píndoles’ de quinze minuts”, en una petita peça teatral que es titula ‘L’article’, posem per exemple), que, no obstant això, ell, l’Oriol, el Tramvia, es pren amb un estoïcisme (que també tant i tal el caracteritza) i una vitalitat inusitats. “Jo faig entreteniment. El públic ha de venir convençut de casa”.

El mític ex component del mític Grup de Folk i compositor de la mítica (l’Oriol sabrà perdonar la repetida utilització d’aquest adjectiu, tant recurrent, per par del cronista; recurrent, però, cert del tot) cançó ‘Bèstia!’, admirador, seguidor i ‘continuador’ de l’obra de Pau Riba i de Jaume Sisa (només el separen tres anys d’existència d’ambdós mites, amb perdó, però no pas talent i virtuosisme), contestador i contestable, qüestionador i qüestionable, però sempre a contracorrent, ha volgut trobar-se amb el cronista (amb qui es coneixen des de fa dècades, no caldria dir-ho, per dit queda) al llegendari London Bar, del carrer Nou de la Rambla. El centenari establiment modernista, per cert, recentment reobert. Una ‘llampant’ fotografia, cadascun amb un barret al cap (com els caracteritza), a l’últim racó del local, segellarà l’encontre i la crònica.

A la qüestió que si, a aquestes alçades de la vida, no es considera un ‘pensador’ (i vista la seva dilatada carrera al servei de l’art, doncs va debutar a un escenari ara fa poc més de quaranta anys, al Teatre Romea, amb el musical ‘Rocky Horror Pintures Show’, dirigit per Ventura Pons, i ha plogut força des de llavors), l’Oriol contesta, senzillament que no. “Però tinc criteri”, afegeix, seguidament. La conversa s’allarga, sense mètode (ha començat a l’una del migdia d’un dia qualsevol i ja són prop de les tres de la tarda, davant de dos gots de vermut blanc, que encara duren), i hi surten, si més no, tot tipus de temes, impossible de traslladar-los tots en una sola crònica, per format, d’aquest blog moderat. Sobre la il·lustració es d’esquerres o no, per exemple (“un fenomen cultural és aquell que et fa commoure i t’ajuda a raonar”, sentència) o sobre si cal tenir esperança o no en l’esdevenidor, un altre exemple. En definitiva, “viure és senzill”, diu, finalment, l’Oriol Tramvia, i dit queda. Deixem-ho així, mestre, sense contextualitzar, possiblement com la millor, i més escaient, de totes les cloendes possibles, que es fan i es desfan.