De barbes, barbers i barbuts, a Can Manolo’s

La feina de cronista té aquestes coses. Anar a la barberia més propera a La Rambla (el dia de la festivitat de Pau Ermità, probablement el sant litúrgic amb la barba més llarga de tota la història de la santedat), la centenària Barberia Manolo’s, i trobar-se amb els tres barbers barbats. Som a la Setmana dels Barbuts, la més freda de l’any, diuen, i per si les coincidències no foren suficients, direm, només a títol anecdòtic (que acostuma a ser, tanmateix, el més paradigmàtic), que el cronista va ser un dels fundadors, l’any 1995, del Club dels Barbuts, Col·lectiu per a la Defensa, la Conservació i el Desenvolupament del Pèl Facial, la qual cosa també deu tenir el seu mèrit, i que ve acompanyat d’un emblemàtic capgros de l’Associació Amics de la Rambla, aquell que representa a un famós quiosquer, amb tota la barba.

“A molts homes la barba els hi dóna seguretat i respecte”, explica Manolo Gil, actual regent de la barberia, “però el ‘jefe’ és, moralment, el meu pare, Manolo Gil”. L’acompanyen en la seva tradicional tasca, Vincent Lalaian y Raúl Soto, i tots tres es poden veure a la fotografia que acompanyarà aquesta crònica (que només pretén ser amable i intel·ligent, com totes les que es fan i es desfan en aquest blog, que és el vostre, dels lectors) fent de les seves, amb bon humor i ‘falsejant’ la imatge, com és evident, sobre les pilositats facials del cronista. “A molta gent li treus la barba i no es ningú”, insisteix el Manolo ‘Junior’, qui assegura que ja ha acabat el boom del “barbón”, però que, actualment, la barba ja és ‘visible’ socialment i ha deixat de ser, afortunadament, un element , potser marginal, com passava en determinats temps pretèrits, per obtenir la categoria de ser un “senyal d’identitat”, cada cop més, per més persones del sexe masculí, per així dir-ho, perquè així és

A la barberia del número 12 del carrer Escudellers de Barcelona es troben tots els elements tradicionals i característics d’un establiment tradicional, ben tradicional, i amb les seves característiques (que es perdoni, si us plau, la redundància). Mentre el ‘barber en cap’ treu un grapat de fotografies històriques del local (l'existència del edifici es remunta molt més enllà, al 1724) i les ofereix al cronista, perquè les vagi contemplant, clients de tota mena van passant per las seves mans, i per les dels seus companys. Es un univers per ell mateix, aquest, on regna la verbositat i la xerrameca i es creuen i es descreuen tota mena d’històries personals, ben curioses.
“L’única diferència –descriu Manolo Gil, que va estudiar piano al Conservatori del Liceu per acabar dedicant-se, finalment, al negoci familiar-- és que no tenim els diplomes penjats a la paret, però si no ets psicòleg no pots ser barber. Es com un confessionari, tot això. Nosaltres no busquem parlar, però són els clients qui cerquen conversa i, pel mateix preu, ens expliquen coses increïbles”. I d’això es tracta, si més no (I‘conyes’ marineres apart, si es permet l’expressió) en aquesta, i en totes les cròniques de La Rambla. D’anar petant las xerrada, amics i amigues. Gràcies, doncs, 'benvolgut's Manolo's’!

Comentaris

  1. Gracias a ti por tan buen trabajo y esperamos verte pronto para otra sesión de falsas fotos. Jejejeje.

    ResponSuprimeix

Publica un comentari