La Borralleras, quelcom més que una Tertúlia


La sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès és un espai noble, solemne, conformat en primera instància per una sèrie de taules disposades com si fos un banquet (podria ser el de Plató, diríem humorísticament), les seves corresponents cadires y, cap el final, una mena d’hemicicle que recorda (tot i que sigui molt recordar, també, si no és amb ironia) els seients dels bisbes en una típica catedral. Per tot arreu, això sí, om pot contemplar prestatgeries repletes de llibres, més llibres i publicacions, tancats a perpetuïtat. Dues estàtues de tall clàssic centren la estància, en el seu aspecte, ja s’ha dit, noble i solemne. És en aquest indret on els components de la Tertúlia Borralleras (el nom correspon al recordatori d’un emblemàtic metge que freqüentava aquesta centenària institució cultural catalana en els seus orígens) es reuneixen setmanalment per tal de desenvolupar un tema d’actualitat d’interès i exercitar-se en difícil l’art de la conversa. Res més, però, tampoc, gens menys.

La setmana passada, sota l’enunciat ‘Barcelona vista des de La Rambla’ aquest va ser l’escenari on el periodista, escriptor i humorista Joan-Ignasi Ortuño, responsable d’aquest blog, precisament, ‘El Cronista de la Rambla’, va ser el convidat a realitzar una mena de prolegomen de la tertúlia (d’entrada, va comparar a la incomparable avinguda barcelonina a un escenari), assegut a la butaca on personalitats com Oriol Bohigas, Joaquim Molas o Jordi Cassassas (dits a la manera d’exemple, evidentment, no pas, ni de bon tros, de comparació) ho havien fet en anteriors ocasions. Cal dir, que la Tertúlia Borralleras, coordinada per dos ateneistes de pro, com són Bernat Castany i Eduard Moreno, aviat farà gairebé dues dècades que es celebra i, evidentment, li corresponen encara, tal com ha d’ésser, molts anys de vida.

“La Rambla és com un drac adormit que, de tant en tant, va mudant de pell. Això en quan el cos. En quan l’ànima, és com una princesa, a la qual tots idolatrem i a la qual tots estimem idíl·licament, és clar”, va venir a dir Ortuño en la seva introducció. Les imatges, les metàfores i els records personals (va haver qui va mostrar una fotografia pròpia, a La Rambla, de quan va complir tretze anys i estrenava, tanmateix, per primer cop a la seva vida, pantalons llargs) s’anaven creuant i entrecreuant a mesura que fluïen del fons (o no de tant fons) de la memòria dels assistents. “Actors i espectadors es barregen en aquesta via pública única al món”, va dir algú. Establiments, personatges, històries, fets històrics, anècdotes (sociologia pura i dura, en definitiva) de totes les èpoques van anar aflorin. També les problemàtiques actuals (com ara la inseguretat o el turisme indiscriminat, dits ara mateix, senzillament a tall d'exemple) que pateix La Rambla.

L’acte va comptar, a més a més, amb la presència i l’assistència el president de l’Associació Amics de La Rambla, Fermí Villar, qui a part de les seves nombroses aportacions no parava de prendre nota, meravellat, de les manifestacions de la concurrència. Per cert, que gràcies a una de les dades d’Ortuño, tanmateix, molts dels contertulians es van assabentar de la seva condició de ‘Ramblistes d’Honor’, doncs, com va recordar el cronista, aquesta associació de veïns, amics i comerciants va retre un cop aquesta distinció a tots els barcelonins nascuts abans del 1977.  Tot un honor, vaja, haver participat en aquesta singular tertúlia, ateneística i humana.

Foto: Emili Durán


Comentaris