A vegades és difícil discernir quan La Rambla dóna caràcter
a una persona o quan es una persona qui dóna caràcter a La Rambla. El més
habitual, però, és que siguin vasos comunicants. Un exemple, clar, diàfan i
lúcid, clar i català, és el del poeta i assagista (i una munió d’afers més,
sempre al voltant de les arts i de les lletres) Vicenç Altaió. El president de
la Fundació Brossa (el centenari del naixement del poeta farà fer moltes hores
extres als seus responsables, afortunadament) viu gairebé al peu de La Rambla
(molt a prop del Museu de Cera), des de fa tres dècades. A part de les
nombroses obres d’art que atresora al seu domicili, el que més enlluerna a la
gent sensible (cosa de la qual el cronista se’n considera, si més no, una
mica), quan travessa la porta de l’entrada, són els llibres. Es tracta d’una
biblioteca (pura i dura), que avança implacablement per totes les estàncies,
amb tants volums com fulles deuen de tenir, tots junts, els centenaris
plataners de La Rambla. “Llegir es un vici, és una cosa física. Cal llegir com
qui respira, com qui passeja”, manifesta Altaió, a l’hora que presumeix, i no
podria ser d’una altra manera, de desconèixer la quantitat exacta de
publicacions que contenen les seves prestatgeries.
Quan es passeja per La Rambla, quan es rambleja (tot i que
ramblejar implica una actitud més aviat badoca) om es troba, al terra, a
l’alçada del mític El Regulador (l’actual Hotel Bagués), una placa que tothom
coneix (tothom que s’hi fitxa, evidentment) amb la silueta d’un antifaç,
daurada, obra del mestre Brossa. Recorda, precisament, el Premi de FAD Sabastià
Gasch de les Arts Parateatrals (el jurat del qual va presidir el poeta durant
molts anys), que el 1991, un abans dels Jocs Olímpics, va rebre, amb tots els
honors, La Rambla de Barcelona. I, tanmateix, tots els espectacles de carrer
que, llavors, allí s’hi celebraven. Avui en dia (tot s’ha de dir, també)
prohibits per les lleis municipals. “Tothom havia conegut a Brossa. Va ser el
poeta més radical, més autèntic, del segle passat –explica el president de la
Fundació--. Un investigador que se’n fumia de l’alta literatura simbolista i
noucentista, tot acostant-se a la cultura popular”. La Rambla serà, precisament
(cosa que ni tan sols pot avançar, ara per ara, aquest cronista) un escenari
natural més, dels molts que ubicaran el merexcut homenatge que la ciutat de
Barcelona té pendent amb ‘El Joan’.
De poeta a poeta, de Brossa a Altaió. Vicenç, que va ser
director del centre KRTU i de l’Arts Santa Mònica (en aquesta crònica s’haurà
dit de passada, però tota la seva vida ha viscut immers en projectes culturals
de dimensions gegantines) es defineix, tanmateix, de la ‘Generació de la
Revolta Poètica’, però es denomina, per
damunt de tot, “un traficant d’idees”. Enfundat en una llampant bufanda de
color carabassa (o potser taronja) que combina d’una manera excepcional amb la
puntera de les sabatilles que porta el cronista (l’observació és com no, del
mateix poeta), ambdós es deixaran retratar a la via pública, amb el monument a
Colom de fons. Mentres tant, el relat de les vivències , llibres, idees,
coneixences, amics i derìes (després d’un parell d’hores de conversa) del
ciutadà Altaió surarà en l’ambient, encara, durant una bona estona.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada