No hi ha dia que, tot passant pel carrer de la Llibreteria,
el Cronista de la Rambla (i escriptor incorregible, evidentment) no es deixi
seduir, literalment parlant, per l’aparador d’aquesta botiga, que és (aquí sí,
aquí que té una veritable raó d’ésser aquesta expressió tan rebregada) ‘molt
més que una botiga’. I no és només qui escriu aquestes línees, malauradament
sobre el teclat d’un ordinador (‘misèries’ del temps que ens ha tocat viure) ,
ni de bon tros, l’únic andarec que pateix, ineludiblement, d’una mena de
‘síndrome d’Stendhal’ quan s’atura a contemplar, a peu de carrer, els estris
que es troben dins d’aquest establiment, únic a la ciutat de Barcelona,
anomenat Papyrum. “La ‘catedral’ de la
papereria, no hi ha una altre manera de dir-ho”, explica Dolors Crespo, la
satisfeta, i a l’hora moderada, propietària. Fa ja trenta-set anys s’hi va
establir. “És el que em va dir una vegada un amic meu italià. Aquí venem coses
per escriure, però molt seleccionades i, sobre tot, llibres en blanc, que
enquadernem nosaltres mateixos”.
Fa gairebé quaranta anys, però en podria fer cent. O dos-cents.
O tres-cents. No tant per la meticulositat en el tracte de la Dolors (i del seu
fill, el Flavi, fidel hereu i continuador entusiasta de la saga), que també,
ambdós d’una polidesa exquisida, sinó, potser, per l’ambient que s’hi respira,
per la sobrietat del mostrador i de la prestatgeria (que es conserven des del
primer dia) i, molt especialment, pels mencionats llibres (amb els fulls
immaculats) que encara elaboren, amb cobertes de pell, ells mateixos i que
formen part, d’una manera o altre, de ‘l’ànima’ de la casa. “Papyrum és un pou
de tranquil·litat”. Abans de tenir la botiga, la Dolors Crespo es va passar a
Florència quatre anys de la seva joventut estudiant enquadernació de llibres.
Encara recorda com la va impressionar, la primera vegada que va veure, de nit,
la catedral de la ciutat, el Duomo. I com
va haver de tocar amb les seves pròpies mans la realitat dels seus
marbres i els seus colors. Se la percep mig italiana, potser, sí, a aquesta
dona animosa, que ha dedicat mitja vida a fomentar l’amor per l’escriptura a
mà. Tota una miraculosa filosofia de l’existència. “Només estant bé amb tu
mateix pots estar bé amb els altres”, evidencia.
Dir que Papyrum és un reducte irreductible d’un altre manera
d’entendre les coses, enmig la especialització dels nous temps tecnològics, del
regnat de la informàtica (per dir alguna cosa, ja se sap, en acabar), a la mare
i al fill els hi sona a música. “La nostra és una carrera de resistència”,
subscriuen, a manera de d’una conclusió indefugible. I al cronista no li queda
més remei, amb permís dels lectors i de la concurrència, que deixar-se enlluernar, novament, i per una estona, amb
els ‘articles d’escritori’ que s’hi atesoren. La reproducció del cap
frenològic, les boles del món, els globus, les agulles de mar, les postals, els
llibres enquadernats, els papers de Florència, les plomes, els segells de
lacrar...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada